Vivia amb els
ditets dels peus sucats en fang i fems i patia sovint forts dolors al coll, ja
que aquest formava pràcticament un angle recte amb la resta del seu cos.
Aquesta deformació estava provocada per la seva obsessió en trobar, ni
que fos, un xic d’amor en aquell a qui seguia amb la mirada. Tot i això, sempre
que arribava la nit, els cabells, que sucumbien a la força de la gravetat, li
queien sobre el rostre cremat i n’amagaven la tristesa.
Compreneu la duresa de tals fets? El que arriba a desgastar l’ànima
viure només per fer això (repetir el mateix cada dia) o, pitjor encara, fer això (mantenir
l’esperança de trobar quelcom inexistent) per continuar vivint?
Va arribar un dia, però, en què aquella llum manipulada, brillava més
que mai i en què, si hagués estat mirant, potser hauria pogut trobar allò que
fins fa no res havia estat buscant desesperadament, però va trobar una cosa
molt millor.
Aquell mateix dia d’esplendor elèctrica, esplendor que m’agrada atribuir
també al següent fet, va arribar a la seva terra ( i permeteu-me utilitzar
aquest mot potser més adequat a la situació, per referir-me a la barreja de
fangs i fems de què parlava abans) un exemplar de la seva espècie nascut a l’aire
i al sol lliure, a una regió molt llunyana i quasi desconeguda. En submergir
l’estranger els seus peuets exòtics i elegants dins el sòl, una fortíssima
corrent de pau va recórrer el tall i el cor del protagonista que, guiat per un
impuls d’amor, va abaixar el cap instintivament, tot formant una línea recta i
esvelta amb el seu tronc,i, ja mirant de front, va veure el nouvingut. Va
admirar el nouvingut. Se’n va enamorar
perdudament.
Una llàstima que aquell trosset de sol suqués ara els ditets en la barreja de fang i fems.
Una sort sentir i tenir l’amor quan s’està envoltada de merda.
Una sort sentir i tenir l’amor quan s’està envoltada de merda.
