-En què penses
mare?
-Doncs… suposo que
en com hem arribat fins aquí i en el que acaba de succeir, que encara no sé si
catalogar de sort o de desgràcia.
-Al final no m’has
explicat què és tot el que ha passat, per què han mort i per què només he
vingut jo, a l’enterrament. Ho faràs?
-Sí, però has
d’entendre que aquestes són les conseqüències i el preu que s’ha de pagar per
estimar sense mesura.
-Morir?
-Morir o que mori
una part de tu.
- I val la pena?
-L’amor? L’amor val
la pena i val la mort.
>>Aquest matí
he anat a treballar, com sempre, i després de caminar presenciant una baralla
entre els raigs de sol, que s’afanyaven a caure sobre tot i tothom
indiscriminadament, i les elevades temperatures, que no feien més que elevar-se
encara més, he agraït de tot cor al dissenyador de l’escola d’adults (fos qui fos)
que inclogués en els seus plànols un sostre i unes parets entre les quals
suportar amb normalitat aquesta calor i unes finestrotes per tenir la llibertat
de convidar, inútilment, tot s’ha de dir,
el modest i tímid vent que, sovint, costa tant de veure. Després
d’obrir-les de bat a bat, he esborrat la pissarra mentre pensava que segurament
només ella valorava les meves classes i era l’única que retenia les lliçons fins
el dia següent. Tot seguit han entrat els meus i les meves alumnes fent tant de
xivarri que el vent, que semblava que començava a treure el nas per la classe,
ha marxat corrents en direcció contraria. Les tres primeres classes han passat
amb normalitat: tornar redaccions corregides, rebre d’altres que aviat es
convertiran en aquestes, haver de fer callar dos homes que xiuxiuejaven en do
menor, respondre algunes preguntes, suggerir-ne d’altres...en definitiva
intentar que totes aquelles persones, que em miraven encuriosits i a qui jo
mirava de la mateixa manera, tinguessin ara l’oportunitat d’estudiar allò que
no havien volgut, en alguns casos, o pogut, en d’altres, estudiar abans.
- I l’última hora?
És llavors quan...
- Sí, l’hora de la
mort va ser l’última hora de vida. La darrera classe: literatura universal.
Precisament comentàvem com Félicité la protagonista de ”Un cor senzill”, apunt de morir, confonia, delirant, el seu lloro
Lúlú (que tenia en gran estima i havia fet dissecar després de mort) amb l’Esperit
Sant, quan, de sobte, s’han estavellat contra el terre de l’aula dos ocellets.
L’impacte ha estat fatal. Un ha mort instantàneament, tot mostrant-nos sense
vergonya els seus budells i el seu cor a través d’un descosit a la pell,
l’altre ha quedat molt afectat i quasi immòbil. Han deixat les taules com deixen
el llit dos enamorats que acaben de fer una lluita de coixins. Saps? He sentit
tot el que comentaven aquells rostres que, sense estar ja encuriosits, es
mostraven ara entre sorpresos, divertits i amb una mica de llàstima i he
comprés que la meva feina a l’escola no havia servit de res. Pensen que tot ha
succeït perquè un dels dos “dèbil a causa del sol i la calor” ha caigut de
l’arbre amb la mala sort de portar-se per davant el seu company que “segurament
patia unes condicions semblants” i volava acalorat. T’ho pots creure? No m’he
vist amb cor d’explicar el que acabava de passar realment perquè sé que
m’haurien pres per boja, però espero que tu entenguis que aquell parell ha mort
per volar més alt d’allà on els portaven les seves ales, per deslligar-se junts
de les limitacions a què estaven sotmesos i també espero que entenguis que, per
contribuir a la realització de tal unió, quan ha marxat tota la gentada, he
hagut de trepitjar el cap (no el pit) a l’ocell que encara guardava, a pesar
seu, un tros d’alè.
