Platanus x hispanica

Presenciar el momento exacto en que con extrema elegancia y casi sin pretenderlo se deja caer y RECORDAR.
Ya no las coges al vuelo.
Ya no las cojo.

y si lo haces, las tomas del suelo y las condenas a esos libros: hoja tras hoja-piensas- para que quizás, con el tiempo y con sed,  se lleguen a romper en esos trozos que siempre, dicen, precedieron al olvido.  

Puede.

¿Puede ser la nieve, ahora, más cálida que esta noche solitaria? 
QUIERO CRUJIR BAJO TUS PIES. 

Avui que em tornes.

Gràcies a "Dones drac. Poesia en l'espai".

I penso mentre empasso encara imatges d'una carn que balla oberta,
són aquells bocins humits que una altra guaria ahir sota la llengua,
que cap al front em fugen ara i, en el seu reflex previ a la ruïna, la descoberta:
Que em tornes. Fugaç i fera te m'escampes.
Com la draga que m'apuja.
Com els dits que em fan barana.
Aquest cop faré que sí, com si encara decidís,
amb la força d'un titella.
Com si no estiguessin ja dansant, per fi, les nafres
que, salades, m'alliberen les parpelles. 

Por bidireccional

Amb el fil de mil aranyes he teixit una careta i la vesteixo.
I tu? Tu fas disfresses amb ullals i me les calces
allà on guardes – a pesar teu- la meva imatge. 

Ofegar-se

Eixugo els peus dins la copa.
Em llepo els dits.
Tinc gust
de vi
.

Follia

-En què penses mare?
-Doncs… suposo que en com hem arribat fins aquí i en el que acaba de succeir, que encara no sé si catalogar de sort o de desgràcia.
-Al final no m’has explicat què és tot el que ha passat, per què han mort i per què només he vingut jo, a l’enterrament. Ho faràs?
-Sí, però has d’entendre que aquestes són les conseqüències i el preu que s’ha de pagar per estimar sense mesura.
-Morir?
-Morir o que mori una part de tu.
- I val la pena?
-L’amor? L’amor val la pena i val la mort.
>>Aquest matí he anat a treballar, com sempre, i després de caminar presenciant una baralla entre els raigs de sol, que s’afanyaven a caure sobre tot i tothom indiscriminadament, i les elevades temperatures, que no feien més que elevar-se encara més, he agraït de tot cor al dissenyador de l’escola d’adults (fos qui fos) que inclogués en els seus plànols un sostre i unes parets entre les quals suportar amb normalitat aquesta calor i unes finestrotes per tenir la llibertat de convidar, inútilment, tot s’ha de dir,  el modest i tímid vent que, sovint, costa tant de veure. Després d’obrir-les de bat a bat, he esborrat la pissarra mentre pensava que segurament només ella valorava les meves classes i era l’única que retenia les lliçons fins el dia següent. Tot seguit han entrat els meus i les meves alumnes fent tant de xivarri que el vent, que semblava que començava a treure el nas per la classe, ha marxat corrents en direcció contraria. Les tres primeres classes han passat amb normalitat: tornar redaccions corregides, rebre d’altres que aviat es convertiran en aquestes, haver de fer callar dos homes que xiuxiuejaven en do menor, respondre algunes preguntes, suggerir-ne d’altres...en definitiva intentar que totes aquelles persones, que em miraven encuriosits i a qui jo mirava de la mateixa manera, tinguessin ara l’oportunitat d’estudiar allò que no havien volgut, en alguns casos, o pogut, en d’altres, estudiar abans.
- I l’última hora? És llavors quan...
- Sí, l’hora de la mort va ser l’última hora de vida. La darrera classe: literatura universal. Precisament comentàvem com Félicité la protagonista de ”Un cor senzill”, apunt de morir, confonia, delirant, el seu lloro Lúlú (que tenia en gran estima i havia fet dissecar després de mort) amb l’Esperit Sant, quan, de sobte, s’han estavellat contra el terre de l’aula dos ocellets. L’impacte ha estat fatal. Un ha mort instantàneament, tot mostrant-nos sense vergonya els seus budells i el seu cor a través d’un descosit a la pell, l’altre ha quedat molt afectat i quasi immòbil. Han deixat les taules com deixen el llit dos enamorats que acaben de fer una lluita de coixins. Saps? He sentit tot el que comentaven aquells rostres que, sense estar ja encuriosits, es mostraven ara entre sorpresos, divertits i amb una mica de llàstima i he comprés que la meva feina a l’escola no havia servit de res. Pensen que tot ha succeït perquè un dels dos “dèbil a causa del sol i la calor” ha caigut de l’arbre amb la mala sort de portar-se per davant el seu company que “segurament patia unes condicions semblants” i volava acalorat. T’ho pots creure? No m’he vist amb cor d’explicar el que acabava de passar realment perquè sé que m’haurien pres per boja, però espero que tu entenguis que aquell parell ha mort per volar més alt d’allà on els portaven les seves ales, per deslligar-se junts de les limitacions a què estaven sotmesos i també espero que entenguis que, per contribuir a la realització de tal unió, quan ha marxat tota la gentada, he hagut de trepitjar el cap (no el pit) a l’ocell que encara guardava, a pesar seu, un tros d’alè.

Floarea-soarelui

Vivia amb els ditets dels peus sucats en fang i fems i patia sovint forts dolors al coll, ja que aquest formava pràcticament un angle recte amb la resta del seu cos.
Aquesta deformació estava provocada per la seva obsessió en trobar, ni que fos, un xic d’amor en aquell a qui seguia amb la mirada. Tot i això, sempre que arribava la nit, els cabells, que sucumbien a la força de la gravetat, li queien sobre el rostre cremat i n’amagaven la tristesa.
Compreneu la duresa de tals fets? El que arriba a desgastar l’ànima viure només per fer això (repetir el mateix cada dia)  o, pitjor encara, fer això (mantenir l’esperança de trobar quelcom inexistent) per continuar vivint?
Va arribar un dia, però, en què aquella llum manipulada, brillava més que mai i en què, si hagués estat mirant, potser hauria pogut trobar allò que fins fa no res havia estat buscant desesperadament, però va trobar una cosa molt millor.
Aquell mateix dia d’esplendor elèctrica, esplendor que m’agrada atribuir també al següent fet, va arribar a la seva terra ( i permeteu-me utilitzar aquest mot potser més adequat a la situació, per referir-me a la barreja de fangs i fems de què parlava abans) un exemplar de la seva espècie nascut a l’aire i al sol lliure, a una regió molt llunyana i quasi desconeguda. En submergir l’estranger els seus peuets exòtics i elegants dins el sòl, una fortíssima corrent de pau va recórrer el tall i el cor del protagonista que, guiat per un impuls d’amor, va abaixar el cap instintivament, tot formant una línea recta i esvelta amb el seu tronc,i, ja mirant de front, va veure el nouvingut. Va admirar el nouvingut.  Se’n va enamorar perdudament.

Una llàstima que aquell trosset de sol suqués ara els ditets en la  barreja de fang i fems.
Una sort sentir i tenir l’amor quan s’està envoltada de merda.