- Escolti, senyor Pere, en unes setmanes la Maria i jo estarem casats
i...
-I què? No em doni ara una desgràcia, que les invitacions ja estan enviades
i posar-se a desfer tot el que ja hem contractat seria un embolic, a més,
tampoc crec que li fes molta gràcia a la meva filla, no casar-se!
- No, no és això. Jo la seva filla l’estimo i ho sé. El problema és
que no la conec gaire.
- I ara, no em vingui amb aquestes! Porta tres anys vivint amb ella i
em diu que no la coneix gaire?
- La Maria és una persona molt reservada. No conec quin anhel li volta
el cap ni el cor. Ni què pensa dels fets més insignificants de la vida. Només
conec el meu afany per descobrir-ho i només tinc la certesa que sigui el que
sigui m’agradarà.
- Deixi’s de bestieses, es casa en uns dies i no seria molt
adequat perdre’s buscant quelcom que segurament és fruit dels nervis
prematrimonials.
Pobre, el meu gendre, per un moment vaig pensar en contar-li el que m’havia
succeït a mi bastants anys enrere, segurament això li hauria deixat millor gust
de boca que no pas tota la història dels nervis prematrimonials, però un
silenci d’aquells que vénen quan se’t passa pel cap parlar sobre alguna cosa de
la qual mai saps si te n’has d’alegrar o no que hagi succeït, em va embolicar
la llengua i em va fer feixucs els llavis.
El cas és que entenia massa bé aquell xicot entregat a l’amor i a la
voluntat de conèixer esposes. És semblant a allò que passa si un pirata amb
simpatia al fet de descobrir tresors, es troba amb un de ben gros. I bé, tot i
que m’hagi negat a relatar-li la meva vivència a ell, no trobo perquè no fer-ho
a vosaltres. Al cap i a la fi, segurament ens expliquen històries de pirates i
tresors, aprofitant l’exemple, perquè saben que no serem capaços d’anar a la
recerca de cap botí d’or, si en fóssim ningú no estimularia aquest desig de
corsari. Per si de cas, demano que si algú considera que està “entregat a
l’amor i a la voluntat de conèixer esposes”, deixi de llegir immediatament
aquestes línies que probablement, donat el cas, podrien portar-lo a cometre
actes massa intensos i força desmesurats com el que us explicaré.
Quan jo tenia la seva edat, també volia conèixer a fons la meva estimada
desconeguda - de fet, aquesta voluntat encara perdura, però, des que vaig fer
el que vaig fer, m’ho prenc d’una altra manera- i era tan gran aquesta
intranquil·litat, aquesta obsessió, que vaig decidir buscar la manera de saber
definitivament- i agafo les paraules del meu apreciat gendre- quin anhel li
voltava pel cap i pel cor a la meva dona, la Rosa.
Vaig passar bastants dies capficat, pensant exclusivament en la manera de
descobrir aquell misteri que em semblava tant interessant i plaenter alhora.
Fins que un dia, passejant pel carrer, vaig adonar-me’n que havia tingut la
solució davant dels meus nassos i que no havia estat capaç d’olorar-la fins que
aquella dona digué aquelles lluminoses paraules al seu net: “m’ho ha dit un
ocellet”. Estava claríssim, desconeixia l’explicació científica d’aquesta
capacitat de les aus de saber-ho tot, i de, a sobre, anar a explicar-ho sempre,
però això tampoc no em va amoïnar massa.
Així que, en passar pel parc on els iaios seien per nodrir coloms i
pardals, vaig triar la bestioleta perfecta per la missió i a l’arribar a casa
senzillament vaig esperar que la meva dona s’adormís. Un cop adormida, vaig
explicar al petit ocell el que havia de fer: “assabenta’t de tot el que puguis,
sobretot del que hi ha al cor i al cap, passa-hi amb delicadesa i amor i surt
abans no es desperti”. I, havent-li donat les instruccions precises, vaig
deixar les seves potes, que m’agafaven el dit índex, al llavi inferior de la
“Rosa dorment”, i amb una empenta suau, com qui no vol la cosa, vaig impulsar
l’ocellet boca endins, amb la inquietud que no hagués perdut cap ploma que el i
em delatés.
No va trigar gaire en sortir – penso que és d’admirar que siguin així
d’eficaços i ràpids alhora- i quan el vaig tenir de nou a les meves mans, vaig
adonar-me’n que havia engreixat alguns kilos i allò, retrobar-me de nou amb
aquell pesant ocellàs que per moments semblava que m’enfonsava els braços, em
va fer ésser conscient del que ara posseïa i instintivament, no fos cas que
algun “piu” revelés de cop tot el que havia volgut conèixer des de feia tant
temps, vaig tapar-li el bec ben fort.
Al dia següent, el vaig desplomar i fregir i, sense
guarniments –perquè no calien-, em vaig empassar un gras silenci, ple
d’emocions, d’idees i de paraules que, tot i que no vaig ser capaç d’escoltar,
van ser un exquisit plaer pel meu paladar. I, encara que no ho sembli,
degustar aquesta absència de paraules em va fer entendre que potser no era
necessari entendre tantes coses. I la veritat és que li he acabat trobant
el gust, a això de menjar silencis.
